La croada de l’edredó

Aquest relat el vaig escriure per a Xavier Aldekoa, grandíssim periodista, excels coneixedor de l’Àfrica, quan un matí qualsevol va cridar demanant auxili al Twitter perquè s’havia d’enfrontar al fet de col·locar la funda al nòrdic, cavall de batalla de milions de cases. Si algú té ganes de traduir-lo al castellà, benvingut sigui!

S’obre l’armari i sento aquella mica de pessigolleig d’anticipació, sembla que l’hivern i el fred han tornat (mai se sap amb tot això del canvi climàtic). A més, els dos nanos de casa són grandots i les hormones se’ls disparen, ja m’enteneu, calor excessiva, pudor de tigre… i potser s’acosta el dia que els faci més nosa que servei. I la mare, bé, és fredolica com ella sola, però va rebutjar el meu germà gran fa temps, perquè tot i que dorm amb la finestra oberta tot l’any, diu que la fa suar de valent i no el suporta…

Aaaah! No hi ha una altra manera de treure’m d’aquí dins? Cal estirar de la nansa de la bossa on em guarden per sortir disparat, llençat habitació enllà com un tros de qualsevol cosa? Bé sí, ara mateix sóc un “bulto” sense forma, una mena de maleta tova que cau al terra sense fer soroll… però penso que no és necessari tractar-me així. Ben pensat… aquest vol ras és millor que tot el que m’espera a partir d’ara. Si pogués, tremolaria. És clar que no seria molt propi d’un edredó nòrdic posar-se a tremolar, oi? Hauré de rumiar sobre aquesta possible contradicció vital quan m’avorreixi. Ara toca respirar profundament, m’imflo i em desinflo, plomes amunt i avall…

Em treuen de la bossa i m’estenen, aquest sí que és un moment de plaer, tants mesos encongit. Oh, si la cosa acabés aquí, eh? Però de seguida descobreixo la meva enemiga, sí, sí, aquesta fleuma, tota flors i coloraines, tota plecs ben posats i marcats, amb aquell forat ominós on jo he de encabir-m’hi. Sé (via twitter -què us pensàveu-) que alguns companys, després de penoses rebel·lions (batalles aferrisssades que acaben de bon matí, ells tots despenjats per un cantó del llit, elles rebregades a l’alçada del coixí), han conquerit el dret a la llibertat i ara viuen tan feliços (cada dia més bruts, això sí, les coses com són) sense l’opressió de les malèfiques fundes.

Ostres, que comença la festa! La mare ja ha cridat a un dels fills. “Tu, agafa aquesta punta, i no la deixis!” És un instant força gloriós, quan sense gaire mirament despleguen la senyora funda, la violen una miqueta ficant la mà allí dins, burxant fins que arriben al cantonet i llavors em toca a mi el torn d’emprendre el camí per la foscor fins que ens uneixen i ens pincen a tots dos dins del pumny de ferro del nano, que ens apreta serrant les dents per por que ens escapem. Aaaah! I ara l’altra punta… De seguida m’adono del desastre inminent! Nooo, no continueu! Però no m’escolten, i quan junten les altres dues puntes comproven que en lloc de quedar-me tot recte i rígid, penjo de la part del mig, m’arrossego per terra. Jo ja us ho volia dir! M’esteu vestint “a lo llarg” i no “a lo ample”! Mare i fill comencen a suar. Ens separen un altre cop, jo per un costat, ella per un altre. Tornem-hi!

Ai, quina deu ser la verge dels pobres edredons? Voldria encomanar-m’hi.  La marededéu dels Desenfundats? Ara m’han girat bruscament, i la única satisfacció és veure-la a ella feta un rebrec damunt el llit. Arriba el torn dels crits, quan al nano afluixa la presa, la mare em sacseja … i una de les puntes surt alegrement disparada. “Fica’t a dins!” brama la dona. “No, m’ofego!” Ho intenten de nou i fracassen. Nervis. Jo ja estic resant a hores d’ara. Que s’acabi aquesta tortura, que s’acabi aviat…

La mare fa fora al fill. Diu que ja s’espavilarà tota sola. El pànic s’apodera de mi. Sola? Un humà tot sol per acomodar-me dins aquesta cova fosca? Sí, hauré de pensar seriosament sobre això de tremolar, si és que puc sobreviure al que sigui que s’acosta.

L’ambient s’omple d’electricitat, ja m’enteneu, aquella tensió, ai ai, què passarà. Crec que fins i tot la meva eterna enemiga està cagada de por. La dona m’agafa d’una revolada i mica en mica em col·loca damunt el llit, com si fos una vànua qualsevol. Fins i tot m’allisa i, per un dolç  moment m’imagino alliberat. Ara reposo ben posadet, ben centrat… La dona agafa la funda, fica la mà a dins, busca la punta de la dreta i agafant la meva mateixa punta, ens ajunta. Au, ostres, ara ens ha ficat a tots dos dins el primer calaix de la tauleta de nit, i el tanca, estem atrapats. La funda està tota damunt el llit, rebregada a la part de dalt, ocupant el lloc del coixí. La dona camina cap a l’altra banda del llit, agafa amb decisió la meva punta esquerra, repeteix la manhiobra anterior (fica la mà dins la funda, busca el raconet) i quan ens uneix, aixeca una mica el matalàs i ens hi atrapa. Ara tenim les dues puntes enganxades, una al calaix, l’altra sota el matalàs. No em puc moure!

La dona es desplaça cap als peus del llit i m’arremanga gairebé amb tendresa. Amunt, amunt, poc a poc, no féssim moviments bruscos que desmaneguin la paradeta. Quan sóc més o menys al mig del matalàs, aquesta intrèpida humana fica les dues mans sota meu i  busca la part de baix de la funda, la valva inferior, que dic jo. I amb la mateixa cura (això em fa una mica de ràbia, però m’aguanto perquè no estic patint gaire) l’estira avall, avall.. mentre l’aplana i l’obre cap els costats amb el propòsit de acomodar-la damunt el matalàs. Ostres, sembla que el miracle s’aproxima… Estic ansiós… Ara em toca a mi, la humana m’agafa amb precaució i també m’estira avall, damunt la funda, damunt aquesta valva que ja reposa tota cofoia al seu lloc. I… finalment, un cop estic ben col·locadet i ben aplanadet, la dona, victoriosa, agafa la valva superior de la funda i la fa lliscar per damunt meu, avall, avall! Ostres, no m’ho puc creure! Allibera les dues puntes i finalitza la seva croada allisant-nos del tot.

Ho ha aconseguit! He d’escriure ràpidament perquè tots els companys, que de tan bruts hauran d’anar a la tintoreria, procurin ensinistrar als amos que els han tocat en sort! Mmm… però, valga’m déu, com puc explicar-los això amb 140 caracters?

Autor: Marta Estrada Galán
Dicen que algunos niños nacen con un pan bajo el brazo. Yo asomé al mundo con un libro y un cuaderno, solo que no me enteré hasta que a los once años comencé a devorar novelas y a escribir historias como si no hubiera un ayer en que también podría haberlo hecho. Luego llegó eso que llamamos vida, donde entre lectura y lectura, me convertí en lo que soy: escritora, aficionada a los paseos, a mantenerme en forma, al canto y al radioteatro, integrante de un coro y madre a tiempo total. Convivo con mis dos hijos, mi gata Nara y mis amigos que, aunque en la distancia, siempre están a mi lado.

Los lectores piensan

  1. Echo en falta una traducción. Ya sé que si lo has escrito en catalán es por algo y que al convertirlo a otra lengua perdería parte de su chispa, pero así podríamos entenderlo los que nos gusta leerte y no somos catalanoparlantes.

    Responder
  2. Echo en falta una traducción. Ya sé que si lo has escrito en catalán es por algo y que al convertirlo a otra lengua perdería parte de su chispa, pero así podríamos entenderlo los que nos gusta leerte y no somos catalanoparlantes.

    Responder

Deja un comentario

Ir al contenido