Feia anys que no dormia bé. Dominava totes les disciplines: li costava agafar el son, es despertava una hora i poc després d’haver-se adormit, en trigava dues o més fins que aconseguia tornar als braços de Morfeu. Quan s’adonava que no hi hauria manera de seguir dormint, es posava la ràdio. Sempre la mateixa emissora, la que escoltava d’hora als matins o algunes tardes. No hi havia música, només alguna mitja cançó de tant en tant o la de les cunyes publicitàries.
El que necessitava era sentir veus. Intentant escoltar el que deien, encara que fossin les dels nois d’esports, la seva ment s’apagava i, de vegades, atrapava de nou el son. Mesurava els seus moments d’inconsciència tot recordant que no havia sentit algun espai d’un programa, un tros de qualsevol entrevista… perquè tot el que posaven de la una a les sis eren repeticions d’allò que sonava durant tot el dia. I si de cas eren més de les sis, coneixia les seccions de cada programa. Alguna nit, inclús, incorporava dins d’algun somni allò que el seu cervell sentia i ella no, més o menys conscient que era la ràdio la inductora del que estava somiant.
Ell, al costat seu, dormia com una soca. Instants després que el cap li toqués el coixí,, els ulls se li tancaven i ja no hi havia company fins l’endemà quan, amb un petó li preguntava, no com havia dormit, sinó si havia dormit, i li desitjava bon dia abans de llevar-se per anar a córrer. Ni tan sols les veus de la ràdio el destorbaven, i això que no es posava auriculars.
Així, un dia i un altre dia, una nit i una altra nit.
Fins que el metge li va receptar pastilles per dormir, només per dormir, res d’ansiolítics. Mitja pastilleta, a veure com anava.
Portava pocs dies prenent-la, potser una setmana, una mica més. No era la panacea, però no havia posat més la ràdio i això volia dir que gaudia de més hores reals de son.
Avui és diumenge. S’ha despertat a quarts de set, quan una locutora posa la primera pedra del dia al seu programa ple d’espais interessants. N’ha sentit algun, d’altres se li han escolat entre les dormides intermitents. Ha sentit començar el programa que dóna via lliure a la resta del matí. Ha entrat a un basar ple de sorpreses, a dos quarts de vuit, on sempre hi ha un objecte, una paraula, un tema que acaba endinsant-se en un viatge ple de fantasies literàries, musicals, pictòriques… Avui era alguna cosa d’una corona, una corona com a article que es posa damunt el cap, un guarniment fet de flors, de branques o de qualsevol metall. Sent anomenar pedres precioses… Està en un lloc que podria ser l’habitació d’un hotel amb vistes meravelloses. Un cel radiant. Vegetació exuberant. Molta calma. Les pedres precioses són de l’empunyadura d’una daga, pensa, o potser d’una corona, no ho sap del cert. Ha de viatjar, ha de encabir la roba a la bossa. El viatge promet portents, i la primera parada és la Torre de Londres. Tant se val, somriu. Un viatge és un viatge.
Poc abans de les set, ell desperta. La ràdio sona. Pensa que feia uns matins que no la sentia quan es llevava per anar a córrer. La seva companya dorm, i dorm com mai no l’ha vista dormir, perquè no es remou ni diu res, no obre els ulls ni se li arrapa. Somriu perquè també hi ha un somriure al rostre d’ella. S’inclina per fer-li un petó. Està freda. L’acotxa amb el nòrdic, ben tapada fins al nas. A fora hi ha cinc graus, diu el seu rellotge. S’aixeca poc a poc, no vol despertar-la, no vol destorbar un son tan perfecte. Per un cop que dorm tan abandonada, serena i profundament. Fins i tot li fa una fotografia amb el mòbil. Està preciosa.
I surt de l’habitació sense imaginar que de tant incorporar veus als seus somnis, ella ha decidit quedar-s’hi per sempre.
El meu petit homenatge a RAC1. Les persones que l’escolteu potser identificareu unes quantes al·lusions.
