Un año de vida cumples, y yo meses de tristeza.
Por perderte y por perderle, por sentir que una amistad en un momento se quiebra.
Todavía oigo tus pasos corriendo por el pasillo,
y me alegra imaginarte pisando campo y arena,
detrás de pequeños pies de niñas cuyas risas te veneran.
Pero doler ay si duele, y mentiría si digo que lágrimas no me quedan.
Y todavía escucho su voz que mezclada con la mía
urdía días enteros de cariño y confidencias.
Mis dulces ojos marrones, mis orejillas de seda,
ese rabo que gritaba lo mismo dicha que pena.
Tu felicidad enjuaga la melancolía inmensa.
Te añoro, el futuro añoro, la ilusión perdida.
Echo de menos los días en que soñar no dolía.
A ti te sé feliz, pequeño.
Procuro que me compense la ignorancia de otra vida.
Sí estàs viu sents moltes coses, si no tens cicatrius vol dir que has viscut poc i amb molta por de ferir-te.
Tu ets i dones vida.
Quin privilegi coneixerte!!!!
Gràcies bonica. No puc dir massa res per agrair les teves paraules. Molts petons.